|
Tu toca bebop i calla! Però el jove David Murray de cap manera s’hi avindria: el seu territori havia de ser l’estat del jazz lliure, la darrera zona sense conquerir que podia trobar un jazzista a finals dl segle XX. Allà, aquest metodista de naixement es toparia amb el terreny de Coltrane i les temptacions d’Ayler, que el van orientar cap als espirituals negres. Avui, amb 53 anys, David ha enregistrat més de 220 àlbums en els quals es perfila aquesta trajectòria...
De la biografia de David Murray escrita per Blaise Makossa (2000)
Però abans d’emprendre aquest “recorregut en el temps” David Murray ja s’havia obert camí brillantment en la història del jazz. Nascut a Oakland, va créixer a Berkeley i va estudiar amb Catherine Murray (organista i mare de David), Arthur Blythe i molts altres abans de deixar el Pomona College de Los Angeles el 1975 per anar a Nova York. Allà va conèixer Cecil Taylor, amb qui va tocar, i que, juntament amb Dewey Redman, va contribuir a canalitzar la carrera del jove músic. A Nova York es produeixen també altres trobades amb persones i músiques de tots els horitzons: Tony Braxton, Oliver Lake, Don Cherry, Hamiet Bluiett o Lester Bowie. El 1976, després d’una gira per Europa, Murray va formar el primer dels seus grups mítics: el World Saxophone Quartet, amb Oliver Lake, Hamiet Bluiett i Julius Hemphill. Va ser el principi d’una època com més va més creativa. Amb músics com Max Roach, Randy Weston o Elvin Jones, David Murray va fer treballs de la major amplitud possible fins l’any 1978, quan va crear un quartet propi, que després va ser octet i, en acabat, quintet. A partir d’aquest moment, se centra més en les seves formacions, encara que treballa freqüentment amb altres músics, incorporant tota una gamma de sonoritats diferents, des de cordes, fins a tambors ka de Guadalupe, i músics i ballarins sud-africans. Entre els premis obtinguts per Murray figuren un Grammy i diverses nominacions, el premi danès JazzPar, o la consideració de músic de la dècada (80s) pel Village Voice.
La música de David Murray arrenca del moviment post-free, combinant les innovacions del free jazz dels setanta amb el jazz de Nova Orleans, trobant sempre la millor fusió possible entre avantguarda i tradició negra. Un estil caracteritzat pel paroxisme i un so estrident i extrem, que extrau elements explícits de les tradicions africanes i que representa el retorn a un so de major cruesa.
|